I és que quan els edificis no son peces singulars, la seva integració en l’entorn és una més de les funcions que li toca complir, al mateix nivell que el programa funcional composat per un llistat de peces i metres quadrats.

No hem d’oblidar que la integració no és mimetisme, si no complir amb una funció ambiental, de paisatge urbà. L’experiència ens demostra que com les bones sabates, als edificis els escau un cert acomodament temporal, i arquitectures com les de Correa Milà o Mitjans han esdevingut còmodes, agradables, i fàcilment iterables, sense perdre els seus valors, tot conformant una ciutat alhora interessant, agradable i integradora.

Però si l’arquitectura pertany a l’entorn, son els edificis repetibles? Aquella peça d’arquitectura prou potent per apropiar-se de l’entorn és a priori la primera candidata, però quin sentit té l’arquitectura singular repetida? La discussió sobre els valors arquitectònics de la Sagrada Família pot ser tan llarga com la pròpia obra, però en un aspecte l’acord és immediat: Déu meu, que no en facin una altra!

No s’aprecia direccionalitat, només formalismes, materials i tecnologia. Potser encara no sabem què n’hem de fer, de tot el ventall tècnic que hi ha a disposició de l’arquitecte, i ens hem perdut en un mar de recursos. Ja deia Mies “la missió de l’arquitectura no és inventar formes”. D’acord, no cal anar 50 anys enrere, però on son els nous usos o ideologies?

L’arquitectura, per primer cop en molts anys no s’enfronta a sí mateixa, no hi ha bàndols ni corrents crítics. En els congressos només es parla de sostenibilitat i tercer món. D’acord, però això no genera arquitectura nova. La inclusió de criteris d’ecoeficiència en el disseny arquitectònic s’assembla massa al compliment d’una més de les moltes normatives que afecten al procés constructiu, però aquí parlem de cap on va el disseny d’edificis.

Actualment l’arquitectura torna a ser un mitjà de demostració de poder, com no ho havia estat des del feixisme de mitjans del S XX. I fins i tot allà hi havia una contraposició entre l’arquitectura moderna i l’arquitectura del poder, hi havia una implicació social i política de l’arquitectura. Recordem com Stalin va acabar amb el constructivisme en dos anys o què va fer Hitler amb la Bauhaus. A Itàlia el procés va ser diferent, perquè es va optar per la reinterpretació clàssica, i si bé es va començar amb la glorificació de la guerra com a motor per a la creació, el futurisme va posar la llavor per al nou racionalisme italià, i va permetre que més endavant acabessin apareixent figures com el mateix Terragni, que sí encaixava amb els corrents moderns europeus.

Aquest cop però, no hi ha corrents polítics ni socials, tan sols poder econòmic. A la Xina, la gran majoria d’estats reconeixen la vulneració dels drets humans, però els jocs se celebren tranquil·lament, en mig d’una demostració de poder econòmic, que tot el món venera. I el mitjà és l’arquitectura. Estadis, pavellons i edificis singulars se succeeixen en una vasta extensió. Sense lligam, sense continuïtat, sense unitat. Són un seguit de fites, que es mostren molt innovadores, cadascuna a la seva manera, i òbviament, molt cares.

Probablement ens trobem en una situació semblant a la del Barroc. És clar que hi ha bons i mals arquitectes, arquitectura millor i pitjor, però vam haver d’esperar 300 anys per poder començar a veure coses realment noves.