Opinió: Arquitectura iterable

La discussió sobre si un edifici és bonic o interessant sigui probablement acadèmica. Ja és més difícil la distinció entre agradable, còmode, acollidor, encertat, integrat o discret.

I és que quan els edificis no son peces singulars, la seva integració en l’entorn és una més de les funcions que li toca complir, al mateix nivell que el programa funcional composat per un llistat de peces i metres quadrats.

No hem d’oblidar que la integració no és mimetisme, si no complir amb una funció ambiental, de paisatge urbà. L’experiència ens demostra que com les bones sabates, als edificis els escau un cert acomodament temporal, i arquitectures com les de Correa Milà o Mitjans han esdevingut còmodes, agradables, i fàcilment iterables, sense perdre els seus valors, tot conformant una ciutat alhora interessant, agradable i integradora.

Però si l’arquitectura pertany a l’entorn, son els edificis repetibles? Aquella peça d’arquitectura prou potent per apropiar-se de l’entorn és a priori la primera candidata, però quin sentit té l’arquitectura singular repetida? La discussió sobre els valors arquitectònics de la Sagrada Família pot ser tan llarga com la pròpia obra, però en un aspecte l’acord és immediat: Déu meu, que no en facin una altra!